FAPA Mallorca vol reflexionar en relació a l’informe del model lingüístic escolar aprovat pel Consell Escolar de les Illes Balears, en el què es va capgirar el contingut del document original que havia enviat la Conselleria d’Educació.
Com a passa prèvia a la reflexió volem recordar un concepte molt important però que no es sol aplicar de la manera més correcta a la realitat: el concepte de consens. Les associacions de pares i mares són, per definició, associacions plurals, en les que es troben persones molt diferents entre si, amb visions de l’escola i del sistema educatiu molt diferenciades, amb ideologies diferents i interessos que no sempre són els mateixos. Per aquest motiu el consens és una eina bàsica i imprescindible per fer que una APIMA funcioni. La capacitat d’arribar a acords, de ser flexible en una negociació en relació a qualsevol tema, de no posar línies vermelles abans de començar a planificar i a contrastar idees, de ser capaç de comprendre la posició de l’altre i valorar-la en la seva justa mesura, de no menysprear cap argument ni ofendre a cap persona. Tot això és el dia a dia d’una associació de pares i mares i la base per poder perdurar en el temps. Aquesta mateixa idea és aplicable en el cas de la nostra Federació, on més de 190 APIMA’s diferents som capaços de tenir una línia comuna en el que tots i totes ens podem sentir representats i còmodes.
Durant tota la nostra existència aquesta idea ha estat la base de les nostres actuacions dins del si de la comunitat educativa i per aquest motiu l’existència d’Illes per un pacte i la creació del document de Pacte Educatiu es troba vinculada directament a la història de la nostra federació.
Nosaltres tenim clara una qüestió: l’educació no ha de ser una eina de lluita política en la que els nostres fills i filles serveixen de munició d’un bàndol o d’un altre i on han de pagar les conseqüències de la falta d’acord, dels canvis continuus de model organitzatiu, de model pedagògic, d’objectius generals o concrets, de currículums o d’estructura administrativa. Per poder evitar això la idea del pacte educatiu, el pacte sorgit de la comunitat educativa, de les seves idees i vivències, del seu coneixement directe de la realitat, d’allò que funciona i d’allò que no ho fa és la base per poder generar la dinàmica que afecti al món de l’administració i de la política i que faci que es pugui arribar a un acord perdurable en el temps i que serveixi per a la millora del sistema educatiu.
El problema el trobem quan vegem que l’actuació de moltes organitzacions dins de la comunitat educativa i de la pròpia administració no es guia per aquesta idea. El dia 28 de juny es va celebrar una reunió del Consell Escolar de les Illes Balears, en teoria el màxim òrgan consultiu en matèria educativa de les Illes Balears, un òrgan que segons l’actual conseller d’Educació havia de convertir-se en el Parlament Educatiu de la nostra comunitat i que, almenys durant aquesta legislatura, valorem que ha estat lluny de fer-se realitat aquesta promesa. El principal tema de debat era la proposta del Model Lingüístic Escolar que havia tramés la Conselleria d’Educació al Consell Escolar de les Illes Balears per a fer un informe en relació a aquesta qüestió. Com és de tots sabut aquest tema és un dels més polèmics relacionat amb l’educació al nostre territori, és un tema múltiple (llengües pròpies, llengües estrangeres, metodologies, etc.) i que es vincula sovint a qüestions més enllà de l’escola i que històricament ha estat instrumentalitzat com l’exemple clar de lluita ideològica i política partidista patint les conseqüències els nostres fills i filles, alumnes del nostre sistema educatiu (no fa falta tenir molta memòria per recordar l’infaust decret del Tractament de Llengües).
Aquest tema, per tant, seria un dels exemples més clars on la recerca del consens hauria de ser prioritària. Idò ens trobem amb l’exemple contrari. La Conselleria d’Educació ha realitzat durant els tres primers anys de legislatura un procés sense participació de gran part de la comunitat educativa (com, per exemple, les famílies) en el que s’encarrega un informe tècnic d’experts en relació a aquest tema (experts proposats només per la Mesa Sindical i per la pròpia administració), en el que s’elabora aquest model dels experts i després la pròpia Conselleria d’Educació elimina i afegeix sense tenir molt clar amb quin criteri ho fa i sense tenir present que ha assumit com a propi un altre document com és el d’Illes per un Pacte que també tracta el model lingüístic. Finalment i amb moltes presses envia aquest model al Consell Escolar de les Illes Balears i exigeix una celeritat que ella mateixa no ha tingut (s’ha de discutir en un plaç inferior als tres messos una feina dels tres anys previs). Tot i això s’intenta millorar el document però, per part de la nostra Federació i de moltes altres entitats de la comunitat educativa s’arriba a una conclusió: davant d’aquest despropòsit participatiu, organitzatiu i procedimental no podem considerar que aquest document sigui el més vàlid per arribar al consens en aquest tema tan delicat perquè necessitem més temps, un procés de participació real, un assessorament directe per part de múltiples experts i expertes en la matèria i la idea clara de que si no tenim tot això aquest document serà un exemple més de conflicte i discusió i no de consens i diàleg.
Així vàrem defensar per activa i per passiva, amb diferents arguments aquesta idea però els interessos particulars d’algunes organitzacions sindicals com l’STEI-I i FE-CCOO (recordem que han estat les promotores de la creació d’aquest nou model i no s’han caracteritzat darrerament per la recerca del consens en temes tan bàsics com les del pacte educatiu) o de la pròpia administració (poder dir que has fet aquest document es podria considerar com un exemple de la teva gestió) han creat una divisió a la comunitat educativa com feia estona que no es veia i segurament ha fet encara més difícil la possibilitat d’arribar a aquest anhelat consens educatiu en un futur proper introduint un altre element més de divisió i ruptura.
Malgrat tot això, no vegeu ni una ombra de victimisme o frustració en aquesta crònica, les famílies estem avesades a nedar contracorrent i sabem per experiència que el més important no són les vegades que caiem, quan les coses ens no surten com esperam, sinó les vegades que estem disposats a aixecar-nos per continuar amb la feina.
